viernes, 29 de abril de 2011

Marxes

   



Marxes sense dir-me res, i em fa ràbia.  Tanques la porta i te’n oblides de les subtileses dels primers dies. Obro els ulls que fingien dormir esgotats de no fer res. I ja no em mires, i ja no hi penses en no anar a la feina i estirar-t’hi amb mi -al llit- fins les dotze. Faig mitja volta i de cara a la finestra miro a través dels vidres polsegosos i no veig res. Aire, núvols, un sol de plàstic que ni pica ni calenta i res mes. Les ganes de fer-se gran i vella s’acceleren, i desitjo que el temps passi ràpid, que tot plegat no vagi més enllà d’una vida sense pena ni glòria, d’una ullada superficial al món des del darrer vagó de l’Orient Express. No vull més pelis de Fellini ni més gelat de mores. Et vull a tu i marxes, i lluny de sentir-me sola i trista com un gat a les Rambles, em sento jo mateixa, perquè jo ja sabia que el capítol quart de la nostra història seria així i no m’agafa de sorpresa. I demà faré les maletes, i marxaré, i tu m’enyoraràs per sempre però no desitjaràs que torni, jo, en canvi, desitjaré tornar però no sabré enyorar-te.













Édouard Manet
Amazona de frente
c. 1882
                                                 Óleo sobre lienzo.
73 x 52 cm
Museo Thyssen-Bornemisza, Madrid

2 comentarios: